IGUALTAT

Mujeres al mando

Texto de Mónica Artigas

Fotos de Gemma Miralda

Sintieron una vocación que estaba, o así lo parecía, reservada a los hombres. Para ejercerla, tuvieron que convencer a la sociedad, que asegura las mismas oportunidades, pero niega por tradición la entrada de las mujeres en según qué ámbitos. Son, todas ellas, mujeres que convierten su día a día en una lucha por la igualdad

Isabel Martínez y Sara Rabeya 36 y 33 años. Licenciadas en Ingeniería Superior de Minas. Nacidas en Oviedo y en Balsareny (Barcelona). Son la directora y la subdirectora de la mina de Cabanasses en Súria (Barcelona) que explota la empresa Iberpotash. De esta mina donde trabajan 280 personas –cuatro son mujeres, y el resto, hombres– se extrae potasa, un mineral que se utiliza como fertilizante. Es la primera mina de España dirigida por mujeres. Hace poco más de una década que la mujer se ha incorporado al sector de la minería en puestos técnicos o de dirección. “Al principio fue muy duro: ¿mujer, minera y encima jefe? No podía ser”, cuenta Sara. Por suerte, la confianza de la empresa y su intuición y saber ejercer con mano izquierda –algo que, según ellas, es propio de mujeres– les han facilitado las cosas.

Sólo existen dos minas de potasa en España. Una de ellas es la de Cabanasses. Está en Súria (Barcelona) y huele a sal. De ella se extrae esencia básica para fertilizar cultivos. Se hunde a 800 metros bajo tierra. Como en muchas otras minas, flota un polvo en el aire, hace mucho frío o mucho calor, rugen las máquinas y no se respira bien. Hay oficinas y fluorescentes, todoterrenos y camiones, calles y carreteras que la surcan, como si la normalidad fuera subterránea y el cielo una gloria negada.

Como en muchas minas, se trabaja en paz y en peligro a la vez. Pero a diferencia de esas muchas otras minas, la de Cabanasses está dirigida por dos mujeres: Isabel Martínez, 36 años y Sara Rabeya, de 33. Isabel es la directora; Sara, la subdirectora. Es la primera mina de España donde ellas mandan.

Nadie ni nada empujó a Isabel, natural de Oviedo, a descubrir lo que había allí abajo. Ni su familia trabajaba en ello, ni Isabel sentía atracción hacia uno de los oficios más tradicionales de su tierra. Pero en Oviedo no podía estudiar Ingeniería Industrial, así que se matriculó en Ingeniería Superior de Minas. Algo muy parecido le ocurrió a Sara. Nacida en Balsareny, cerca de Manresa (Barcelona), su elección fue también por cuestión de proximidad.

Ambas, cada una por su lado entonces, desoyeron las leyendas que aún circulan sobre la mala suerte que traen las mujeres que se atreven a entrar en una mina y que hacen que todavía hoy en algunos países de Europa se prohíba su acceso a estas. Coinciden en que, desde que comenzaron a estudiar, imaginarse desterrando ese poder subterráneo las fascinó. “Es tocar un montón de cosas, electricidad, geología, maquinaria –explica Isabel–, muchas más que en cualquier otra ingeniería; no es sólo preocuparte de cómo picar y arrancar.”

Isabel bajó por primera vez a una mina para ganarse el sueldo, en Hunosa, en Asturias, donde tuvo su primer trabajo. “Para todos, era la primera vez que veían una mujer ahí, así que el ambiente se vuelve extraño al momento, por mucho que tú quieras actuar con naturalidad y para que se note lo mínimo. De entrada, todos se comportan como galanes, diciéndote ‘pasa por aquí’, ‘ojo, ahí’, ‘ya te ayudo’, como si necesitaran responsabilizarse de que no te ocurra nada y de que no te manches”, explica. Sara asiente: “Te tratan diferente”. Ella fue la primera mujer que bajó ocho horas a trabajar en la mina de Vilafruns, también en Súria, y notó ese ambiente extraño y cómo, sin querer, se instalaba el pudor. “Con un calor que te mueres, incluso tuve que pedirle a un trabajador a quien jamás nadie había visto con la camiseta puesta que por favor se la quitara”.

Casi imprescindible, desde que empezaron hasta hoy: permitir que las cuiden y que hagan uso de la galantería. Y sobre todo, dejarse ayudar. Porque, cuenta Isabel, “si crees que un minero que lleva 20 años allí abajo y ha empezado trabajando a pala y pico no puede enseñarte nada, vamos mal”.

Parlem del mocador?

Isabel-Clara Simó és escriptora

dilluns 10 de maig de 2010

Parlem del mocador islàmic? Del famós hiyab? Ho dic perquè a les feministes se’ns ha acusat –ja no ve d’un pam: si ets feminista, et tocarà el rebre en gairebé totes les circumstàncies: no és això ben significatiu?- d’esquivar el tema. No, no és veritat. Jo mateixa n’he parlat i diverses companyes n’han parlat. De fet, porto parlant-ne des que, ara fa uns vint anys, el tema es va encendre a l’Estat francès.

Les meves amigues feministes d’aquell país eren enemigues acèrrimes del mocador, com a símbol religiós que és. Jo, però, no ho sóc tant. A mi em sembla que el mocador, com demostra inexorablement la història, desapareix tot sol del cap de les noies que conviuen amb nosaltres. A menys que les obliguem a fer-ne una qüestió de principis.

Em sembla que no hi ha cap diferència entre les diverses formes de mocadors i els hàbits religiosos de la religió predominant a Occident, i em fa riure que hom proposi la total desaparició de tots els símbols religiosos, mentre preparem les vacances de setmana santa o plantem un pessebre, el Nadal, al menjador de casa.

El que jo proposo és complir la llei. La cara, per exemple, ha d’estar destapada. De la mateixa manera que no volem gent en banyador passejant pel carrer o recorrent la Pedrera, hi ha usos i costums que ens permeten conviure sense excessius conflictes. Tapar-se el cul, defecar en la intimitat em semblen una forma de conviure i no una imposició que atempta contra la llibertat. Ara bé: si hom ultrapassa la Carta dels Drets Humans –que és universal i acceptada per tots els països del món- ha de ser perseguit per la justícia.

L’ablació del clítoris és una animalada i és també un delicte. I si hom munta una mesquita i no deixa entrar-hi les dones en un país amb lleis igualitàries, ha de canviar de xip, com jo em poso mocador al cap quan vaig al seu país; i quan un capellà abusa d’un infant, esdevé un delinqüent i ho ha de pagar. Ara bé, portar barret, mantellina o hiyab em sembla més fruit de la moda que no d’uns principis morals.

Crec doncs que el millor és que cadascú faci el que vulgui mentre no faci mal als altres ni a ell mateix.

Però em queda una pregunta inquietant: ¿per què les dones defensen el mocador com a símbol cultural i els seus companys masculins no han dit ni una paraula sobre el turbant o el fes? Estrany.

Verd i ben verd!!!

El camp de futbol de Súria ja disposa de gespa artificial

Estat actual del camp de futbol de Súria amb la gespa artificial. Ajuntament Súria

La instal·—lació de la gespa artificial al camp municipal de futbol de Súria ha estat completada en els darrers dies, continuant així les obres de millora realitzades per donar un nou impuls a aquestes instal—lacions esportives, on es desenvolupen els entrenaments i els partits oficials del Centre d’Esports Súria.

La instal·—lació de la gespa artificial es va portar a terme després de pavimentar el terreny de joc amb aglomerat asfàltic. Les obres de millora del recinte esportiu, iniciades l’agost passat, també han permès col—locar una coberta sobre la graderia, renovar el sistema elèctric i d’enllumenat i instal—·lar una nova xarxa de rec i sanejament.

També es portarà a terme el pintat de la tanca que delimita el recinte esportiu, l’adequació d’una entrada des del parc municipal El Casino i la il—·luminació d’aquest pas, la col—·locació de tanques protectores al voltant de les torres de llum, la incorporació d’un marcador electrònic i la instal·—lació de xarxes al darrere de les porteries i al llarg de la tanca que dóna a la riera de Tordell.

A mitjan desembre és previst celebrar l’acte oficial d’inauguració d’aquestes millores, les més importants que s’han portat a terme en aquest equipament des de 1987, data de la seva darrera remodelació.

Les obres permetran optimitzar l’ús del camp de futbol amb noves activitats esportives i posar el recinte al mateix nivell que altres camps de futbol de la comarca, a més de consolidar l’estructura esportiva del Centre d’Esports Súria. El pressupost de les obres és d’uns 744.000 euros.

Fira medieval de Súria

El Poble de la Sal és la novetat destacada de la 8a Fira Medieval d'Oficis de Súria

La Fira es portarà a terme aquest proper cap de setmana

Fotografia de l'edició de l'any passat de la Fira Medieval d'Oficis. Ajuntament Súria

La Fira Medieval dʼOficis de Súria celebrarà enguany la 8a edició amb lʼobjectiu de mantenir-se com un dels certàmens històrics més coneguts de Catalunya gràcies a la qualitat dels artesans, dels tallers i dels espectacles previstos. La Fira, organitzada per lʼAjuntament de Súria, es desenvoluparà els dies 14 i 15 de novembre (dissabte i diumenge) als carrers i places del Poble Vell.

Entre les novetats més destacades dʼaquesta edició es troben la incorporació del Poble de la Sal, que inclou la recreació dʼuna mina amb una escenografia original, i quatre exhibicions de vols dʼaus rapinyaires al llarg dels dos dies de Fira. La previsió de lʼorganització és repetir la xifra de visitants en el mateix nivell de la darrera edició, que va registrar una participació aproximada dʼunes 14.000 persones.

Des de la primera edició, la Fira Medieval de Súria ha tingut un interès especial per garantir el màxim rigor de la recreació històrica, un factor que explica el seu èxit de convocatòria. Una quarantena dʼartesans treballaran als carrers i places del Poble Vell per tal dʼoferir als visitants un tast dʼoficis antics: bufadors de vidre, basters, escribes, ferrers, cuireters, picapedrers...

La Fira Medieval pretén que els visitants, grans i petits, se sentin protagonistes dʼuna experiència molt especial i puguin convertir-se en artesans, amb tallers participatius per treballar el cuir, modelar, fer espelmes, preparar ungüents, explicar rondalles o practicar el tir amb arc.

A aquesta àmplia gamma de tallers i artesans tradicionals sʼafegiran representants de diferents oficis tradicionals especialitzats en el misteri i el coneixement de les forces ocultes de la natura, com endevinaires, herbolaris o guaridors.

Previsió dʼaparcaments i accessos
Lʼesplanada del Rieral del Tordell, al davant de la gasolinera situada a lʼentrada sud de la vila, tornarà a ser habilitada com a aparcament per als vehicles dels visitants procedents de fora del municipi. Un tren turístic enllaçarà aquest indret amb el Poble Vell amb freqüències de mitja hora.

La Policia Local de Súria restringirà lʼaccés amb cotxe al Poble Vell, tret dels veïns del barri, de persones amb mobilitat reduïda i dels participants en el certamen. Els accessos a peu per arribar al Poble Vell des de la travessia principal de Súria seran pel carrer de Sant Cristòfol i per les escales de la Bateria. Fora del recinte de la Fira Medieval hi haurà un punt dʼinformació als visitants, ubicat a la plaça dʼAnselm Clavé, que es troba a tocar del carrer dʼentrada al Poble Vell des de la travessia principal de la vila.

Programa
Dissabte, 14 de novembre
11.00 h. Obertura de la Fira.
12.00 h. Exhibició i vols dʼaus rapinyaires a la Baixada del riu (Era del Quinquer).
13.00 h. ʻSalats!ʼ. Espectacle breu, dʼhistòria i bon humor, a lʼera del castell.
16.30 h. Taller participatiu dʼelaboració de cremes i ungüents medicinals.
16.30 h. Exhibició i vols dʼaus rapinyaires a la Baixada del riu (Era del Quinquer).
19.00 h. ʻSalats!ʼ. A lʼera del castell.
Durant tot el dia, per tot el Poble Vell:

• Cercaviles i música amb Els Berros de la Cort.
• Animació amb els bastoners i els grallers del terme.
• Danses, rondalles, cants, joglars i cavallers. Animacions de carrer.
• Embolics medievals. Accions teatrals, que culminaran amb lʼespectacle ʻSalats!ʼ.

Diumenge, 15 de novembre
10.00 h. Obertura de la Fira.
11.00 h. Taller participatiu dʼelaboració de cremes i ungüents medicinals.
12.00 h. Exhibició i vols dʼaus rapinyaires a la Baixada del riu (Era del Quinquer).
13.00 h. ʻSalats!ʼ. Espectacle breu, dʼhistòria i bon humor, a lʼera del castell.
17.00 h. Exhibició i vols dʼaus rapinyaires a la Baixada del riu (Era del Quinquer).
18.30 h. ʻSalats!ʼ. A lʼera del castell.
19.30 h. Trons, focs i espetecs de final de Fira, a lʼera del castell.
Durant tot el dia, per tot el Poble Vell:

• Cercaviles i música amb Els Berros de la Cort.
• Animació amb els bastoners i els grallers del terme.
• Danses, rondalles, cants, joglars i cavallers. Animacions de carrer.
• Embolics medievals. Accions teatrals, que culminaran amb lʼespectacle ʻSalats!ʼ.

Lʼexposició de la Fira
La màgia dels autòmats mecànics. Lloc: sala Cal Balaguer del Porxo

Cap a on ens porten les consultes per la independència de Catalunya als municipis?

15.10.2009 - 11:11 - Països Catalans El Pati Descobert, integrat pels politòlegs de la Universitat Pompeu Fabra Toni Rodon, Sílvia Claveria, Marc Sanjaume i Marc Guinjoan ofereixen aquest anàlisi. Més informació al bloc 'El Pati Descobert'.

Fa pocs dies, en una tertúlia informal, un home no adscrit a cap partit polític ens preguntava sobre les consultes populars municipals. Ens deia “I ves, on porta tot això?” Tot i que hi donava suport i participava activament en l’organització de la consulta del seu poble per al proper 13 de desembre, tenia aquest dubte lògic i existencial. Per a què serveix tot plegat?

La reflexió era fruit de constatar que, malgrat l’eclosió de consultes, el mapa resultant dibuixa allò que ja sabíem: una Catalunya sobiranista a l’interior, als pobles petits i mitjans majoritàriament catalanoparlants, alllò que se n’ha dit rerepaís; i una Catalunya que no s’ocupa d’aquesta qüestió o que, senzillament, hi està en contra. Dues Catalunyes, per tant. Només cal comparar el mapa de consultes populars amb el que va confeccionar Marc Belzunces, a partir de dades d’enquesta, per adonar-se que són un veritable calc. Aquesta constatació ens porta a una hipòtesi plausible: les consultes són una mobilització sobiranista allà on ja hi ha sobiranistes, una mobilització equiparable a fer manifestacions, xerrades o penjar estelades al balcó. En resum, una reiteració d’allò que ja sabíem amb l’objectiu de fer-ne una fotografia municipi per municipi acompanyada d’una litúrgia diguem-ne pseudoelectoral que amplia un xic el repertori d’acció col·lectiva sobiranista. És aquest, doncs, el producte final de les consultes populars? Pensem que no. Les qüestions derivades de les consultes populars poden ser diverses i més interessants que una mera constatació del que ja ens deien les enquestes.

En primer lloc, són una clara reivindicació del protagonisme de la societat civil davant dels partits polítics. Malgrat la composició de la plataforma Decidim.cat, el marge d’actuació dels partits polítics queda constret pel requeriment legal que les consultes siguin organitzades des d’entitats privades. Aquesta imposició de la justícia estatal és un veritable entrebanc a l’hora d’organitzar els comicis; però ha fet un favor a la societat civil imposant-ne per llei el protagonisme. Només hi ha consulta allà on una entitat ho impulsa. Es garanteix, per tant, que la tutela dels partits a l’estil top-down sigui complicada d’exercir. En segon lloc, el caràcter constitutivament democràtic de les consultes crida a participar col·lectius que queden desplaçats en una mera manifestació o mobilització clàssica.

Aquesta virtut permet que el debat sobre la secessió surti del tabú en què ha viscut els primer trenta anys de la democràcia i sigui una opció a a tenir en compte dins les equacions i futuribles polítics de la ciutadania. En tercer lloc, aquesta normalització del debat secessionista permet reobrir el debat sobre la naturalesa del catalanisme, considerat autonomista per uns i federalista per d’altres; el secessionisme democràtic es postula com un element regeneracionista del catalanisme del segle XXI. Així doncs, lluny de ser una fotografia estàtica d’allò que ja sabíem, les consultes ens plantegen una oportunitat de regeneració democràtica, impulsada des de la societat civil i marcada per elements que han estat constitutius del catalanisme: modernització innovadora i democratització. A desgrat d’aquest apunt optimista és cert, tal com s’ha dit des de les mateixes entitats organitzadores, que aquestes qualitats es poden pervertir fàcilment.

D’una banda, cedint el protagonisme que la legalitat ha acabat atorgant a aquestes entitats; de l’altra, fent-ne un ús partidista i publicitari descuidant les garanties democràtiques que ha de tenir tot procés electoral que es vulgui anomenar així. Tot dependrà, com sempre, d’allò que la ciutadania sigui capaç de defensar.