Les notícies de política catalana, cauen damunt nostre com un càstig a la ignorància. I els pobrets ciutadans, ignorants, quedem trasbalsats i espantats, davant la pluja de projectils informatius, intentant entendre tot l’espectacle que veuen els nostres ulls i escolten les nostres orelles.
La primera missiva, com la manifestació preventiva en contra de la hipotètica retallada del Tribunal Constitucional , que va llençar Carod , que es va apuntar Maragall i que no sap com agafar-ho Puigcercós . La segona, les declaracions, que deixa fora d’aquesta possible manifestació, Iniciativa, PSC i CiU. La tercera, la consulta ciutadana per declarar-se a favor o en contra de la Independència de Catalunya d’Arenys de Munt , on també s’han apuntat els Falangistes a fer una marxa en contra de la consulta el mateix dia 13 de setembre, dia de la consulta, per muntar merder. La quarta la contractació de Telma Ortíz, germana de la Princesa, a l’Ajuntament de Barcelona , en una plaça de nova creació, entrant a dit, per mà del Regidor i sense saber el que cobrarà, sense cap mena d’oposició d’ ERC i CIU, convertint als països Catalans amb els més llepaculs de la península ( Mallorca allotjament pagat per la família Real, a canvi de la propaganda del passeig dels monarques; La Caixa, pagant un paston a l’infanta Cristina i ara per postres amb diners públics pagar a la germana de la princesa. No van ser els Borbons, els que van retallar a Catalunya els seus drets???) La cinquena totes les mesures preventives en contra de la crisi del nostre estimat Zapatero, que cada dia fa populisme regalant piruletes a tort i dret ( abans d’ahir els 400 €, ahir el portàtil pels nens, demà...) La sisena el cas Gurtel, amb els trajus de marca al Sr. Camps, considerats regals, i no comissions o moneda de canvi per tractes de favor.
Perdoneu, però això és un mareig! Tal com diu el nostre amic Punset, l’estat se’ns menja i la justícia cada vegada esta més lluny del ciutadà, els polítics segueixen en el seu pedestal, contradient-se, i nosaltres cada dia som més petits, ens trobem mes abandonats, devorats per la maquinària de l’Estat. Cal fer la guerra a la ignorància, però qui són els ignorants ells o nosaltres?
Ara és l’hora per les apostes, nosaltres apostem per Obama. Encara que la nostra candidata era Hillary. De fet el partit demòcrata a optat per dos candidats atípics: una dona i un negre. I si ens posem a fer lectures les dones hem quedat darrera dels negres! El que mes ens hauria agradat es que Obama acceptés a les seves files Hillary com a segona a bord, enlloc de fer-se tantes abraçades públiques amb Clinton. L’ equip hauria estat trencador.
Si surt Obama, el nostre candidat, haurem fet un pas endavant dins de la humanitat. Exagerat? No, de cap manera. Un negre amb el món a les seves mans, voltat de blancs, aquesta raça que sempre ha presumit de ser superior a les altres i encarregada de sotmetre a totes les altres races. No esta malament el canvi. Pot ser l’inici a la igualtat real.
Encara que si surt Obama acabarà tot el seu mandat? O hi haurà una ànima salvadora, de l’antic cucusclan, encarregada de tirar-li un tret! D’aquests amics de les armes, ànimes encarregades de lliurar-nos a la veritat suprema: que no pot governar un negre! (ni una dona, com hem vist).
Encara que apostem per Obama, candidat a canviar la manera de concebre l’intervencionisme en armes a la resta de països, a apostar per la sanitat pública universal i a la retirada progressiva dels soldats de l’Irak. També se’ns fa difícil creure que l’Amèrica hipòcrita, la de la doble moral, acabi per donar el poder al negre i deixi al blanc militar de família de llarg historial patriota, fora de la presidència. Per sort el martiri de la campanya s’acaba i deixarem de veure les imatges d’aquestes eternes eleccions americanes.
Des de la independència de pensament i la mirada crítica de ciutadà que observa i que segueix l’actualitat em pregunto si es possible el divorci del PSC-PSOE. I hem segueixo preguntant si aquest servilisme català a donat resultat al llarg del temps, un temps que en primera instància va estar regat per la prudència i per la por de no tornar als temps de la dictadura, però que després de trenta anys encara no es pot parlar de la possibilitat d’un estat federal sense que algú s’acabi “rasgando las vestiduras”. Encara hi ha por de posar les cartes sobre la taula. Trobo a faltar la vertadera lleialtat política, i el front Català es desfà com un gelat de gel, que abans de que te’l donin, ja comença a regalimar. I tothom es dedica a negociar d’amagat i tirar-se les culpes uns als altres. Si el PSC és un partit Català, vol dir que ha de vetllar pels interessos de Catalunya. I el “café para todos” ja comença a fer pudor, perquè resulta que els que tenim la fama de no pagar mai, ara, estem mes que farts de pagar la tira de rondes.
Entenc que esta lligat a les sigles PSC, no deixa de ser un lligam important amb el PSOE i assumir el paper de “sucursal”. I si cada sucursal vol tenir identitat pròpia es normal que topi amb els interessos de la sucursal del barri del davant, i això al PSOE, mare de totes les sucursals no li interessa.
De moment seguirem el serial, que ens té molt entretinguts, encara que ja sabem d’entrada que seguirem pagant el vermut.
