La finestra! Qui la pogués dir!Ella guarda aquell món de ma infantesa,
i aquella llum d’ahir
encara dins mon ànima és encesa.
Per la finestra veia un món florit:
un riu, una vall, una serra,
i em creia que era així, petit
i que no hi havia més terra.
Després l’he vist més gran
però encara dins mon cor hi duc l’encant
i aquella visió fina
del meu món d’infant.
La mare preparava la minestra
del pare i dels germans
i jo rebia per aquella finestra
tota la llum dels meus cants.
Hores i hores abocat enfora
sense cap pena, sense cap neguit.
Aquell meu món era tan a la vora,
que encara el veia més petit.
I la mare cantava. Ara voldria
recordar d’un plegat tots aquells cants.
Cançons de mare, divina melodía
que avui encar la sento com abans.
I la finestra era mare i germana
i llum i cant i ull i cor,
i avui encara és veu llunyana
que em parla ànima endins de ponents d’or,
d’albades clares com ma infantesa,
de nits serenes, d’ardentors de sol
i de rialles de dolcesa
i de petons de bressol.
Des d’ella he vist el pas de les tempestes
i els bufaruts dansant
i les ventades funestes
que passen trontollant.
I la finestra s’encarnà en mi;
es féu ull del meus ulls que en mi reposa;
amb ella faig el meu camí
i em fa veure més clara tota cosa.
La porta em digué, adéu!, una vegada,
i la porta hom l’oblida fàcilment,
però la finestra esbatanada
la duré al cor eternament.
La porta es passa i es traspassa;
entres i surts i fas camí
i t’allunyes poc o molt o massa,
però la finestra és un sortir sense sortir.
La mare em deia: “Doncs, què hi fas ací
Sempre abocat enfora pensatiu?”
Jo no sabia pas que dir
ni què sentía; però aquell caliu
de ma infantesa s’ha anat abrandant;
sota les cendres s’ha avivat la brasa
i han esdevingut cant
els environs de casa:
La rel, el riu, l’horta, l’alzina,
el pou, el magraner florit.
Tot això és llum divina
d’aquella gran finestra de petit.
I encara avui és mare i germana
i llum i cant i ull i cor
i encara avui és una veu llunyana
que sondrolleja tot el meu record.
La finestra! L’ull i el seny de casa;
les cases tenen ulls i seny.
Per cor la llar, el cor és brassa;
però la finestra veu vers on l’empeny.
Ara, quan veig la posta encesa,
sento que el cor em bat,
I aquella llum és la meva infantesa;
la posta, la finestra de l’Eternitat.
I m’agenollo i prego. No en sé gaire,
Però en la pregària hi ha sang d’il·lusions
i té el regust, l’aire i la flaire
de les primeres oracions.
Senyor! Poseu a taula la minestra
del pare i dels germans
i esbataneu ben bé aquesta finestra!...
Que ens toqui bé la llum de tots els cants.
"La finestra"d'en Salvador Perarnau, poeta surienc i fill predilecte de la vila.
“En record d’en Perarnau, nebot i admirador del Poeta familiar Salvador Perarnau"
Pel moment màgic que vàrem viure junts, amb la visita de l’escola d’adults a la casa de la familia Perarnau, mirant per “La Finestra”…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada