Resta dret però fa temps que s’ha negat a seguir veient un paisatge que no li agrada. Ell esperava impacient, l’aliment que a voltes volen els ulls humans, com la bellesa immòbil, que també dona el plaer necessari de la contemplació dins el silenci.
Trobava a faltar la creació, que només els homes poden fer. Però també sabia per històries contades pel vent, que aquest éssers no són sempre capaços d’aportar bellesa.
Ell necessitava veure i sentir el creixement d’arcades, d’il·lusió, s’imaginava protagonista silenciós del naixement d’una catedral, i veure com dia a dia, les pedres fluïen i juganeres es casaven i creixien fins l’infinit formant voltes, on els ornaments de figures fetes de pedres el miraven també.
No va tenir sort, i va ser plantat allà, en un pati on encara hi havia un edifici prou bonic i ell es trobava a gust dins la senzillesa. Però no ha pogut pair veure com empitjoraven una vegada i altra l’edifici del davant, i veure un acabat de teulada plena de codissos de riu.
No, no ha pogut resistir-ho, i s’ha deixat morir sol i trist, davant dels ulls de tots! Les seves branques, estaven fetes d’altra matèria. I ara, també sabia, que molt aviat acabarien d’espatllar el pati interior de l’edifici que li era amic, que també plorava les nits de cels estelats, de la seva mala sort. Li posarien un ascensor a l’interior del pati, trencant tota la seva naturalesa romàntica, atapeint-lo d’un mecanisme estrany al bell mig del seu cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada