Un dia sent d’alba, i jo de ben petit, sota l’ombra d’un vell pi, amb els peus nusos , sentint les pessigolles entra la sorra i la pell, el meu avi em va dir; “quan l’esquena et faci mal, quan la memòria comenci a defallir i t’adonis que les teves mans ja no són les mateixes, dóna una mirada al teu passat, somriu i estigues tranquil”. Jo no vaig entendre res, i li vaig demanar com em podria sentir tranquil enmig de dolors, unes mans irreconeixibles i amb la memòria tranquil.la.
Dels seus afables llavis em va dir “ Ho hauràs fet TOT,hauràs tingut un fill, hauràs escrit un llibre i hauràs plantat un arbre”.
No ho vaig entendre. Però no vaig dir res, per què al mirar les mans del meu avi prenyent-se l’esquena i reflectint una guenya estranya en el seu rostre, vaig pensar que l’avi, estava perdent el cap.
Ha passat el temps, i ara, jo sóc l’avi, i tinc néts i fills, i quan no puc ni alleugerir el cruix de l’esquena amb un empeny de les meves colrades mans, em vénen a la ment les paraules del meu avi. M’estiro al llit, ja de fosc, i m’adono que la vida passa massa ràpid, i sento que ja no puc pensar com abans mentre acluco els ulls preocupant-me pels pensaments que he deixat de tenir. Fulleixant de nou el llibre de la meva vida, entre pàgina i pàgina de lletra menuda en negreta, apareix el son.
L’endemà les meves mans són les d’ahir, l’esquena em colpeja mentre intento recordar quin dia és. És igual, fa un dia clar, el sol entra per la finestra ...ummmmm ....tancar els ulls, respirar imaginant el curs de l’oxigen inundant els pulmons... i lentament obrir els ulls, i poc a poc, com per fer-se’n a l’idea, sentir les pessigolles entre la sorra i la pell dels meus peus. Sentint les paraules del meu avi mentre se’m neguen els ulls cansats al no veure l’arbre que fa cinquanta anys vaig plantar a l’acera de davant de la meva finestra.
Perquè m’han trencat el somni? Qui té dret a tallar l’arbre que vaig plantar? Estava malalt? Corcat? NO . La soca tallada , encara amb olor de ferralla calenta està intacta, forta, amb vida.
No calia matar-lo, sols portar-lo a un altre indret per poder seguir donant ombra a avis i néts que comparteixen el què mai podran imaginar que es pot compartir els qui han manat tal massacra.
Qui són els destralers? Assassins d’il.lusions sense cor ni coratge!
