25 d’agost 2010

Perdut un element decoratiu

La nova remodelació de la Casa de la Vila, ha fet desaparèixer sense fer soroll la maqueta de Sala polivalent i biblioteca que ens rebia en tot honor quan arribàvem a la primera planta de l’edifici, era un element decoratiu que recordava una i altra vegada el nou projecte que molt aviat es faria realitat.


Ens fa estrany la seva absència, després d’haver estat vuit anys fent-nos companyia. Que n’hauran fet?. Ha estat la maqueta mes amortitzada de la història política recent.


Ens la van passar pels nassos moltes vegades, amb presentacions públiques explicant amb tot detall com seria el nou equipament de sala polivalent biblioteca -Si recordeu en la jornada de portes obertes al Cinema Califòrnia abans de ser enderrocat, acabava amb l’exposició de la maqueta-.


En aquestes eleccions, PSC, ha seguit amortitzant el projecte, i al començament de la legislatura van seguir jugant amb la possibilitat de rebre alguna subvenció, això sí, en boca petita i veueta molt fina.


Recuperem un article escrit en la legislatura passada, on parlàvem d’engany electoral.


_________________________________________________________________________
PSC presenta en la campanya electoral 2003 un projecte ubicat en un terreny que no és de l’Ajuntament i sense estudi geològic previ. Es el cas del projecte Sala Polivalent Biblioteca.

Ja ho sabem que quan vénen les eleccions tothom corre a presentar projectes de futur, com es el cas del grup PSC, que es donava pressa en presentar-nos als suriencs la nova Sala Polivalent Biblioteca.

A tothom ens va sorprendre que en el solar del cinema Califòrnia s’hi pogués ubicar tot el veiem en la maqueta presentada: una sala, de 1.037 m2 i una biblioteca de 1.370m2 en el projecte inicial i de 1.438 en el projecte definitiu presentat el 5 de febrer del 2004 a més d’una plaça arbrada.

La primera pregunta que ens fèiem tots era: on hi veien tant terreny? la resposta era clara la major part del projecte estava ubicat en un terreny que no era, ni és, de l’Ajuntament, esta ubicat en el PERI 3.

Un PERI, és un terreny (horts, antics camps de cultiu) que s’ha de desenvolupar per urbanitzar, repartint les càrregues: vials, voreres, espais verds, instal·lació de llum, clavegueram i tots els serveis que calguin. Del terreny resultant es farà una nova reparcel·lació que repercutirà a tots els propietaris transformant la seva parcel·la inicial. Tota aquesta informació ha d’estar revisada pels serveis tècnics de l’Ajuntament i per a Generalitat si cal.

Han passat dos anys des de les ultimes eleccions i deu anys de govern PSC amb companyia d’ ERC en dos mandats i encara no s’ha desenvolupat ni el PERI 3 ni el PERI 5, i ara sabem que tampoc hi ha cap estudi geològic de la zona, encara s’està esperant tal com ens van confirmar en el Ple del mes de març.

Com es pot presentar un projecte en una zona que encara no esta desenvolupada,

I sense tenir prèviament un estudi geològic?

Com es pot presentar un projecte on no es respecta cap conclusió de la comissió?

Com es pot presentar un projecte on la biblioteca és més gran que la Sala polivalent? Ho trobeu lògic?

Un projecte s’ha de presentar quan hi ha una clara voluntat de portar-lo a terme, no per crear falses expectatives. Perquè sinó es desenvolupa aquest projecte en aquesta legislatura, perquè haurà servit? Un projecte més al calaix?

22 d’agost 2010

IGUALTAT

Mujeres al mando

Texto de Mónica Artigas
Fotos de Gemma Miralda
Sintieron una vocación que estaba, o así lo parecía, reservada a los hombres. Para ejercerla, tuvieron que convencer a la sociedad, que asegura las mismas oportunidades, pero niega por tradición la entrada de las mujeres en según qué ámbitos. Son, todas ellas, mujeres que convierten su día a día en una lucha por la igualdad
Isabel Martínez y Sara Rabeya 36 y 33 años. Licenciadas en Ingeniería Superior de Minas. Nacidas en Oviedo y en Balsareny (Barcelona). Son la directora y la subdirectora de la mina de Cabanasses en Súria (Barcelona) que explota la empresa Iberpotash. De esta mina donde trabajan 280 personas –cuatro son mujeres, y el resto, hombres– se extrae potasa, un mineral que se utiliza como fertilizante. Es la primera mina de España dirigida por mujeres. Hace poco más de una década que la mujer se ha incorporado al sector de la minería en puestos técnicos o de dirección. “Al principio fue muy duro: ¿mujer, minera y encima jefe? No podía ser”, cuenta Sara. Por suerte, la confianza de la empresa y su intuición y saber ejercer con mano izquierda –algo que, según ellas, es propio de mujeres– les han facilitado las cosas.
Sólo existen dos minas de potasa en España. Una de ellas es la de Cabanasses. Está en Súria (Barcelona) y huele a sal. De ella se extrae esencia básica para fertilizar cultivos. Se hunde a 800 metros bajo tierra. Como en muchas otras minas, flota un polvo en el aire, hace mucho frío o mucho calor, rugen las máquinas y no se respira bien. Hay oficinas y fluorescentes, todoterrenos y camiones, calles y carreteras que la surcan, como si la normalidad fuera subterránea y el cielo una gloria negada.

Como en muchas minas, se trabaja en paz y en peligro a la vez. Pero a diferencia de esas muchas otras minas, la de Cabanasses está dirigida por dos mujeres: Isabel Martínez, 36 años y Sara Rabeya, de 33. Isabel es la directora; Sara, la subdirectora. Es la primera mina de España donde ellas mandan.

Nadie ni nada empujó a Isabel, natural de Oviedo, a descubrir lo que había allí abajo. Ni su familia trabajaba en ello, ni Isabel sentía atracción hacia uno de los oficios más tradicionales de su tierra. Pero en Oviedo no podía estudiar Ingeniería Industrial, así que se matriculó en Ingeniería Superior de Minas. Algo muy parecido le ocurrió a Sara. Nacida en Balsareny, cerca de Manresa (Barcelona), su elección fue también por cuestión de proximidad.

Ambas, cada una por su lado entonces, desoyeron las leyendas que aún circulan sobre la mala suerte que traen las mujeres que se atreven a entrar en una mina y que hacen que todavía hoy en algunos países de Europa se prohíba su acceso a estas. Coinciden en que, desde que comenzaron a estudiar, imaginarse desterrando ese poder subterráneo las fascinó. “Es tocar un montón de cosas, electricidad, geología, maquinaria –explica Isabel–, muchas más que en cualquier otra ingeniería; no es sólo preocuparte de cómo picar y arrancar.”

Isabel bajó por primera vez a una mina para ganarse el sueldo, en Hunosa, en Asturias, donde tuvo su primer trabajo. “Para todos, era la primera vez que veían una mujer ahí, así que el ambiente se vuelve extraño al momento, por mucho que tú quieras actuar con naturalidad y para que se note lo mínimo. De entrada, todos se comportan como galanes, diciéndote ‘pasa por aquí’, ‘ojo, ahí’, ‘ya te ayudo’, como si necesitaran responsabilizarse de que no te ocurra nada y de que no te manches”, explica. Sara asiente: “Te tratan diferente”. Ella fue la primera mujer que bajó ocho horas a trabajar en la mina de Vilafruns, también en Súria, y notó ese ambiente extraño y cómo, sin querer, se instalaba el pudor. “Con un calor que te mueres, incluso tuve que pedirle a un trabajador a quien jamás nadie había visto con la camiseta puesta que por favor se la quitara”.

Casi imprescindible, desde que empezaron hasta hoy: permitir que las cuiden y que hagan uso de la galantería. Y sobre todo, dejarse ayudar. Porque, cuenta Isabel, “si crees que un minero que lleva 20 años allí abajo y ha empezado trabajando a pala y pico no puede enseñarte nada, vamos mal”.

21 d’agost 2010

Adéu a la Plaça Sant Joan










Falta ben poc per veure canviar de fisonomia la plaça Sant Joan i es destinaran 377.961 € del pla Feosl, per fer desaparèixer la pèrgola del darrera de la font, canviar tot el paviment de la plaça i millorar el reciclatge de l’aigua de la font, disminuint la quantitat d’aigua i afegint un sistema de cloració automàtica, que farà que la font estigui sempre neta.

L’argument per ensorrar la pèrgola, és evitar els nombrosos incidents ocasionat pels brètols que utilitzen aquest indret per fer un ús inapropiat, com la de llençar objectes, entre altres malifetes que podem imaginar. El manteniment de la pèrgola i la de les escales ha estat ben poca i el cost d’aquesta obra per la seva dimensió ha de ser considerable per tirar-la a terra amb aquest pobre argument, i tan alegrement.

I per canviar les rajoles, han afirmat que en hi ha moltes de trencades, (gran observació, sobretot si es té en compte a la part acabada de fer en hi ha de trencades) sense abans decidir si es canviarà el mercat de dissabte, una de les raons perquè s’ha accelerat la degradació del paviment.

Tots els arguments poden ser bons -sobretot quan es té majoria absoluta i no cal escoltar la resta de grups que estem a l’oposició- però nosaltres pensem que s’actua de forma precipitada, i que els diners donats pel govern central s’han gastat massa alegrement, sumant 608.989 € els diners invertits a la plaça Sant Joan. El mateixos diners que va costar la construcció i urbanització de la plaça fa vint anys.

Aquesta obra és pot considerar sostenible? Tal com anuncia el cartell que molt aviat es col·locarà?



Arxiu del blog