“És un matí fred de desembre, un matí molt fred. M’atanso a la finestra del menjador i fent esforços amb les dos mans aconsegueixo guanyar a la cinta de la persiana, que no sé per quina raó es resisteix a fer la seva funció. És un dia gris. Plourà. (hauré de canviar aquesta persiana abans no es trenqui i no pugui veure quin dia fa de bon matí). Amb les mans a les butxaques de la bata me’n vaig a pujar la temperatura de la calefacció. Un esglai m’envaeix quan me’n adono que el termòstat no funciona. Mig emprenyat em dirigeixo al bany tot pensant en les despeses que amenaçaven el meu futur immediat. Obro l’aixeta , deixo que les meves fredes mans rebin l’escalfor de l’aigua calenta. M’agrada. Em reconforta. Ben pensat, canviar la persiana i reparar el termòstat no serà tan greu...o no seria tan greu si no hagués de comprar la rentadora que centrífuga més del compte, si no hagués de comprar marisc per Nadal, si no hagués de pintar el pis... ja se sap, l’escalfor dels radiadors fumen les parets. Però bé, prioritzem: i mentre estic a la botiga comprant pasta de canalons decideixo; Pintaré quan arribi el calor. Ara urgeix el termòstat de la calefacció i la persiana”.
Això pot ser perfectament un pensament de qualsevol de nosaltres d’un matí fred de desembre. Però la fredor no ens congela el seny ni l’enteniment. Sabem perfectament les urgències casolanes, les prioritats i les necessitats. Allò que cada un de nosaltres aplica dia rera dia, any rera any, a fi de tirar endavant amb cura l’economia familiar. Si tots economitzem amb precisió involuntària a casa nostra, com pot ser que a la casa de tots els vilatans, les coses no funcionin igual?
“Triaré el millor pressupost, el que equilibri al màxim el què vull i el preu. Així podré després reparar la persiana”
Però el nostre Ajuntament, malauradament no funciona així. La seva prioritat és única i absoluta; “que ens solventin el problema!”. No importen pressupostos, no es té en compte la necessitat que ve després de la primera necessitat, no importa el preu ni l’execució equilibrada entre preu i benefici. “Avui canviem el termòstat, la caldera, els radiadors, ...... encara que no sigui necessari....per si de cas... i sobretot; per què no ho pago jo”. Això si, quan se’ns trenqui la persiana de la Sala de Plens, no tindrem diners. Però tanseval, demà ja incrementarem l’IBI als ciutadans per tal de poder fer front a les butxaques foradades del govern municipal.
Potser ni tan sols tindrem diners ja per canviar el termòstat, així que asseguts a l’escalfor d’una llar de foc on cremen els projectes imaginaris de concursos d’obres inexistents, invitem a reflexionar si en lloc de comprar marisc per Nadal, hauríem de sopar en un menjador social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada