EL SOMNI QUE ES REPETEIX
Febrer 2013
Estic volant, alt i a tota velocitat, no se com ho faig, però ho faig,
sembla com si m’hagués volatilitzat i el meu cos formi part de l’aire, sí, això és el que passa soc com una brisa
transparent i juganera que vola traspassant els cossos a tota velocitat.
Intento parar però no puc, estic accelerada, espitosa. Ho cobreix tot un
tel d’ or vell i tot brilla de manera suau, les llums, les
llàgrimes, el dolor.
L’escena s’ha repetit en mil ocasions dins del meu cervell i suposo que
finalment s’ha fet realitat, segueixo volant fins arribar sense problema fins
els vitralls que hi ha als dos costats de l’església i veig per fi el meu taüt
entro dins i em veig a mi mateixa estesa amb les mans sobre el pit, pàl·lida.
M’han posat una camisa negra i uns pantalons. No he quedat malament del tot, o
almenys això vull pensar, encara que el meu cos durant aquests anys s’ha
transformat acceleradament. Els tractaments de “bellesa” no han tingut l’èxit
volgut i per això estic aquí a cos present.
En el primer banc hi son els de casa, els que han patit amb mi tot aquest
llarg procés, però us dic que ha valgut
la pena, sobretot perquè durant aquest temps he pogut gaudir de tot lo
meravellós que te la vida, dels riures del Jordi i de la Mariona, i de la bona
companyia del Josep i dels bons menjars de la Mary.
Ho he fet, suposo que ho he fet, i he enviat a ultima hora unes quantes
notes de comiat a amics íntims i unes quantes notes de no “cal que vinguis al
meu enterrament, no has estat a l’alçada de les circumstàncies”, m’he divertit
veient les seves cares, sí les he vist, estic segura que han pensat que tantes
dosis de quimio m’ha afectat el cervell i m’han perdonat la vida amb aquell
posat digne d’incomprensió.
Venjança? No ho se. Suposo que una vegada morta no cal seguir sent
hipòcrita, o potser si em de seguir fins l’infinit jugant amb el noble art de
la diplomàcia, així és la vida, però si jo ja sóc morta, o no?
Reclamo el dret d’admissió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada