-Ens volen denunciar! Em va dir per telèfon aquell Regidor del poble que ja ni recordo... -Perquè? Va ser la primera cosa que va sortir del meus llavis.... i després d'una petita i ràpida conversa em va posar al dia i em va comentar que el seu grup, un grup Independent que no els votava ni a casa seva i que mai no governaria, es dedicava a dir sense embuts tot el que veien els seus ulls. Bé, tot, tot, no!
El seu mal vici era utilitzar una formula magistral que els hi havia passat en Soler, que era un condiment àcid barrejat amb una mena de pebre picant, passat per una mena de picada amb altres condiments, per donar a la salsa un "toma que toma".
La qüestió va ser que la suma de la salsa i la mala influència del Polònia, aquell programa de la tele on els nens reconeixen als polítics, els hi sortien uns escrits amb un to àcid humorístic, entre d'altres coses perquè posar humor era la seva manera de concebre la vida. I la política com a tal, com la majoria de ciutadans, la trobaven avorrida i es dedicaven a posar color i a que la gent del poble somrigués al llegir els seus articles.
Les felicitacions per part dels ciutadans i les mirades xispejants sense paraules van ser abundants, però les males cares i els mals aires dels regidors del grup de govern també van anar augmentant, fins que el propi Alcalde, el va recomanar que retires un article d'un bloc, que no llegia ni la gent del seu propi grup.
El pobre Regidor, que s'havia dedicat a reflexar els defectes de les accions de govern, ara, li deien que fes el favor de retirar un article si no volia que se'l denunciés. Es va trobar enganyat i va pensar sense voler, que aquells regidors exigien més que el propi Rei d'Espanya i família, que el propi President de la Generalitat i tots els representats màxims del país, Zapatero i Rajoy inclosos, i fins i tot del màxim representat de Déu a la terra, el Papa de Roma, que últimament només el feien ballar a ritme de cançons italianes. I també va pensar en tots aquells programes de ràdio amb suplantació de personalitat que se'n foten de déu i sa mare com vulgarment és diu.
Ara el pobre Regidor, enfonsat a la misèria, no sabia què fer. O callar per sempre i parlar de les cagades de gos, que no poden fer mal a ningú, o emprenyar-se encara més i escriure a tort i a dret, per fer entendre que uns bons democràtics, com es batejaven a si mateixos el grup de govern, han de fer la feina, deixar-se de blocs, i dutxar-se amb humor i saber que només els que fan, son criticats.
També estava una mica atabalat, ara, que tenia en projecte una mena de Polònia per tots els polítics del seu poble, perquè la gent bateges amb sobrenoms, i fer una mena de premi "naranja i limón".
Estava trist el pobre Regidor, que mai no governaria, que no fos ben interpretat el seu paper, una mica "pallasso" o bufó del poble.
Jo, com amic del Regidor de la trucada, no vaig saber què recomanar-li. Però es clar, callar i no dir res, es còmode per tothom
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada