Pertanyem a un estat on Sálvame és líder d'audiència, Juan Carlos I va ser triat mitjançant votació telefònica el personatge més important de la història, una Belen Esteban que s'enorgulleix de la seva ignorància davant de tots ha estat batejada com la "princesa del pueblo" i on el nou canal temàtic de Gran Hermano va igualar els registres d'audiència de CNN+ la seva primera setmana d'emissió sense fer-ne una campanya prèvia. Vivim en un país on la pràctica meitat dels seus individus es regeix per aquests paràmetres, i bona part de l'altra meitat només es preocupen per dissimular-ho.
Participem, tant a Espanya com a Catalunya, d'un sistema d'elecció dels nostres representants polítics que ens fa triar tota una nòmina de noms que en el millor dels cassos ni coneixem, que en la majoria de cassos ni representaran el nostre territori davant d'una ordre de partit i que ens impedeix assenyalar directament qui serà el nostre màxim representant. Per votar qui ens agrada ens hem de menjar qui no ens agrada. Per influir sobre qui volem que sigui el nostre alcalde/president hem d'assumir com a pròpies unes sigles que potser no ho són. O, pitjor encara, votem per unes sigles independentment que qui les composa en una mena de corporativisme de la història manegada pels mateixos protagonistes de l'elecció.
Triem uns representants que a la vegada triaran un alcalde/president que a la vegada farà govern fins i tot amb persones que no pertanyien a cap de les llistes en litigi. I ens creiem demòcrates i escoltem la negació d'aquest adjectiu com si fos un insult, com si no hi hagués res pitjor que no ser demòcrata a Espanya o a Catalunya. No cal més que seguir les tertúlies o llegir declaracions o opinions per a entendre que ser demòcrata acrític està tant ben vist com no admetre debat sobre la immigració o prohibir la venda del Mein Kampf.
Però el tema està en que no vivim en democràcia i la major part dels estats occidentals tampoc. Que ni hi ha separació de poders, ni el Senat espanyol serveix de res, ni els ciutadans tenim poder per triar qui volem més enllà d'unes sigles polítiques que assumim en l'imaginari col·lectiu com a pròpies, però que són del tot artificials. Pitjor encara, la poca capacitat que tenim amb el nostre vot encara depèn d'una campanya de màrqueting, o d'un estudi d'imatge o d'una posta en escena com si estiguéssim decidint per qui serà la Miss de torn.
Encara que potser, tornant al que deia a l'inici, és millor que no ens toqui viure en una democràcia de debò on tots els vots valguessin igual i es decidissin temes importants mitjançant sufragi. Només faltaria que aquesta gran massa enorme del poble tingués poder de veritat.
Participem, tant a Espanya com a Catalunya, d'un sistema d'elecció dels nostres representants polítics que ens fa triar tota una nòmina de noms que en el millor dels cassos ni coneixem, que en la majoria de cassos ni representaran el nostre territori davant d'una ordre de partit i que ens impedeix assenyalar directament qui serà el nostre màxim representant. Per votar qui ens agrada ens hem de menjar qui no ens agrada. Per influir sobre qui volem que sigui el nostre alcalde/president hem d'assumir com a pròpies unes sigles que potser no ho són. O, pitjor encara, votem per unes sigles independentment que qui les composa en una mena de corporativisme de la història manegada pels mateixos protagonistes de l'elecció.
Triem uns representants que a la vegada triaran un alcalde/president que a la vegada farà govern fins i tot amb persones que no pertanyien a cap de les llistes en litigi. I ens creiem demòcrates i escoltem la negació d'aquest adjectiu com si fos un insult, com si no hi hagués res pitjor que no ser demòcrata a Espanya o a Catalunya. No cal més que seguir les tertúlies o llegir declaracions o opinions per a entendre que ser demòcrata acrític està tant ben vist com no admetre debat sobre la immigració o prohibir la venda del Mein Kampf.
Però el tema està en que no vivim en democràcia i la major part dels estats occidentals tampoc. Que ni hi ha separació de poders, ni el Senat espanyol serveix de res, ni els ciutadans tenim poder per triar qui volem més enllà d'unes sigles polítiques que assumim en l'imaginari col·lectiu com a pròpies, però que són del tot artificials. Pitjor encara, la poca capacitat que tenim amb el nostre vot encara depèn d'una campanya de màrqueting, o d'un estudi d'imatge o d'una posta en escena com si estiguéssim decidint per qui serà la Miss de torn.
Encara que potser, tornant al que deia a l'inici, és millor que no ens toqui viure en una democràcia de debò on tots els vots valguessin igual i es decidissin temes importants mitjançant sufragi. Només faltaria que aquesta gran massa enorme del poble tingués poder de veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada