Els personatges d’aquesta historia es fonen entre la multitud, si es que se li pot dir multitud els vilatans que transiten per el nervi central de la població un dissabte de mercat.
Les veus fluixes no paren de fer públic el desencant polític en que la població es troba, amb la boca petita i l’oïda ben sintonitzada, pots gaudir de relats fantàstics sobre personatges que ben podrien ser els protagonistes d’un film de cinema negre, amb els prepotents que ofereixen la seva protecció a bon preu, sense paraules i amb tant sols una mirada recullen els respecte dels seus súbdits que expectants esperen amb delí rebre un somriure de reconeixement o bé tant sols un gest de complicitat quasi imperceptible però que beneeix la relació de les dues parts.
- Com va la família ?
- Tots bé, senyor, gràcies.
- Dona records en els padrins.
- Ho faré, senyor, de la seva part, adéu-siau.
La claror del sol neteja el dia penetrant fins els racons més incerts de la vila allà on ningú coneix l’existència dels caus, amagatalls plens de foscor on a vegades trenca l’espai un filet de llum, només en dies molt clars i amb sol net gairebé blavós, la llum penetra tallant l’espai descobrint els interiors més negres dels llocs perduts de la memòria, indrets on es fan els tractes de la por, els acords de silenci, les compensacions, els tractats sense papers, els contractes de la paraula... sense testimonis, sense encaixades de mans, amb el pes de la memòria i la desfeta de les consciències.
Algú ha deixat una escletxa oberta, algú no ha tapat el forat invisible, l’estructura comença la desfeta del temps una degradació tranquil·la quasi imperceptible, no té descans la seva activitat, alimentada per els sentiments humits de desencants i pols de tristors mesclades amb l’oblit de les noves generacions que ja no coneixen la por de la foscor.
Fa dies que el cel llueix i la seva llum tranquil·la i constant forada les estructures endèmiques de societats que semblaven eternes, ningú mai hagués dit ni pensat en cap moment que aquesta societat d’estaments de pedra, deixes de ser segura i inicies un procés imperceptible de canvi lent però segur, cada cop costa més tapar les esquerdes, tapes una i surten deu, la fe que cegava les mirades, la confiança de la veu que omple els cors dels adoradors ja ha perdut la força i la veu.
Avui al voltant de la ma que tapa els forats i les boques de veus alienes, surten raigs de llum blanca al voltant i la llum esclareix els pensaments, obra els ulls a el interior de les animes , cada dia és més difícil mantenir el que tant ha costat guanyar, cada dia els prestigis perden bocins de importància, la relativitat s’obre pas per sobre prestigis històrics.
L’amabilitat del gran senyor, que ofereix la ma en els vilatans cegats de llum blanca que impedeix distingir la figura dels senyors, confosos, no entenen el desplaent gest de la inconsciència, de la ignorància del passat que corre per les venes, de sang vermella com la de tothom.
(Cròniques atemporals)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada