Condemnada hipocresia! tothom pensa i parla amb boca petita i vist el resultat també amb cervell petit, ens mimem i acaronem com si visquéssim al centre del univers i tinguéssim poders màgics que s’han de preservar per tal de sobreviure a la gran catàstrofe. Ens venem per tretze monedes de plata o per favors de silenci, que ve a ser el mateix, quatre copets a l’esquena i ja ho trobarem... i que no tardi, que la vida és curta!. Els pensaments giren sense parar al voltant de desitjos d’afecte, una carícia, una mirada amable, un gest d’aprovació, un somriure de complicitat. Tots estem en el mateix vaixell i més que un vaixell és una patera petita i estreta en la que no parem de donar-nos cops de colze per tal de llençar als molestos pensadors que enterboleixen la calma de la linealitat, lliurepensadors a l’aigua!... són molestos, la barca de la vida avança deixant una estela de cossos desolats flotant al seu pas.
Qui recollirà els cossos flotants que pinten el mar d’estrelles de colors? ... la lluna? ... les ànimes perdudes de compassió?... les paraules de boca petita que miren al seu voltant amb els ulls aclucats aprofundint en les misèries de les gelosies puerils?.
No, ningú recollirà els pensaments escampats que trobi al seu voltant, l’enveja l’hi impedirà i com el que no fa rés, allargarà la ma per donar el toc de gràcia i acabar l’agonia de la incertesa que provoca no conèixer el moment en el que definitivament entres a formar part del mon de les idees i et converteixes en record.
Cau la nit i els supervivents del naufragi de la vida es troben i com les orenetes s’agrupen i es preparen per el gran viatge, el viatge de la supervivència, lluny del petit vaixell que els hagués portat al caos del correcte incorrecte, de les paraules del silenci, del afecte fingit de llavis glaçats que besen sense afecte.
Endavant vola alt! avui és el primer dia de la teva vida, no miris enrere i desperta del malson que et lliga les mans, deixa que els pensaments circulin per l’espai infinit de la realitat, la teva realitat.
1 comentari:
"avui és el primer dia de la teva vida, no miris enrere i desperta del malson que et lliga les mans, deixa que els pensaments circulin per l’espai infinit de la realitat, la teva realitat"... i afegeixo... que et deixin veure el que tens davant... un carrer del poble: Francesc Coll ! insalubre per la bruticia, amb clots.. amb automobils estacionats indiscriminadament... sense control local.. viviu el malson que et torça els peus i deixa que els ulls en blanc.. (literatura social)
Publica un comentari a l'entrada