Per algú com jo que no sóc, ni pretenc ser, periodista comprovar que el primer article genera 25 comentaris i 192 "m'agrada" al facebook (agraeixo tots i cadascun d'ells), a més de la satisfacció d'haver encertat el tema, també em ratifica en la convicció que la manca d'informació sobre l'Espoli Fiscal que sofrim els catalans és brutal. De fet quan Aznar va ordenar deixar de publicar les balances fiscals estatals veient la gran injustícia que s'estava produint, justament el que buscava era això: "com més paguem menys consciència en tenim".
Hom podria pensar que sempre ha estat així, però res més lluny de la realitat. Tinguem en compte que l'any 1992, en plena inversió dels Jocs Olímpics, el dèficit fiscal no arribava als 5.000 milions. Des de aleshores fins ara s'ha multiplicat gairebé per cinc, fins a arribar al 22.000 milions
Això explica que veus com la del President Pujol que va arribar a creure que es podia dialogar amb Espanya, ara ja optin per a la via de marxar-ne.
Crec que és una excel·lent noticia que, per fi, avui ja es comenci a parlar de la necessitat del concert econòmic i la reducció del dèficit fiscal a un límit tolerable en tots i cada un dels mitjans de comunicació. Ara el següent pas és que la societat civil catalana, des de el coneixement de la profunda injustícia que estem patint, exigeixi fermament que s'aturi aquesta sangria econòmica que ens aboca a la ruïna.
Aportaré algunes dades significatives més: Podem continuar permetent aportar 22.000 milions d'euros a l'estat mentre el dèficit de la Generalitat és de 6.400 milions d'euros i a més ser els únics que per limitar aquest deute estiguem fent retallades doloroses però necessàries? Podem continuar aportant els 7,1 milions de catalans al fons de reserva espanyol 13.097 milions d'euros (74,4 %) mentre que la resta d'espanyols 38,5 milions només n'aporten 4.500 (26,6%)? Podem continuar suportant que, entenent el valor de Catalunya com a 0, cada habitant de les següents comunitats rebi un sobre-finançament en respecte a nosaltres de: 449 €/any a Extremadura, 440 €/any a la Rioja, 269€/any a Aragó o be 183€/any a Andalusia? Podem entendre que amb el mateix període de temps (1985 – 2005) es facin a Madrid 600 Km d'autovies i a Barcelona 20 Km? Podem suportar que sent els estudiants catalans el 17 % de l'estat Espanyol només rebin el 8% de les beques? Podem entendre que mentre Andalusia que te 8,1 milions d'habitants rebi 151.036 prestacions per la llei de dependència mentre els catalans que som 7,3 milions en rebem 54.042? El llistat de greuges comparatius seria gairebé inacabable.
Bé, si amb les dades anteriorment exposades som capaços de continuar llegint sense un atac de "mala llet", només faltaria afegir que a més ens hem se sentir a dir que som els dolents i que no som prou solidaris.
Totes aquestes dades i moltes d'altres estan extretes dels estudis que el Cercle Català de Negocis (Empresaris per l'Estat propi), recullen en les seves publicacions a la web dels quals us convido a entrar: www.ccn.cat Aquest col·lectiu fa temps que treballa sense cap intenció política però si amb una gran il·lusió per a difondre aquest missatge, amb la convicció que, des de la indignació que generen les dades, serem capaços de forçar els nostres polítics a lluitar fins aconseguir un acord just, i si no pot ser a obrir la porta i marxar.
També si us voleu continuar indignant amb mes informació, us recomano el llibre publicat aquesta primavera: "Espanya, Capital París" escrit per Germà Bel, a on en clau històrica es documenta meridianament com Espanya ha buidat d'infraestructures Catalunya per a convertir un país radial abocat a Madrid (si voleu en parlaré en propers articles).
Vull pensar que al final els europeus imposaran la lògica la propera setmana en respecte al corredor mediterrani. Espero que sabran veure que els ports estan al mediterrani i no a Saragossa ni a Madrid. Espero que sabran veure que aquesta Euro regió concentra el 50% de les exportacions de tot l'estat i a més no fa falta foradar 63 Km els Pirineus (amb una inversió monstruosa) només per estalviar-se passar per Catalunya. A la famosa cançó "Vaya, vaya, aquí no hay playa", jo els hi afegiria: "ni puertos, a ver si os enteráis de una vez".
No vull acabar l'article d'avui sense fer un comentari respecte l'article d'opinió de Sor Lucía Caram de fa uns dies en aquest mateix mitjà. Digueu-me simplista, però quan un delinqüent (sigui de on sigui) a més en situació il·legal, decideix suïcidar-se, la responsabilitat del fet és única i exclusivament d'ell mateix i de ningú més. Es per això que vull donar el meu suport total i incondicional al col·lectiu dels Mossos d'Esquadra i encoratjar-los a que continuïn amb aquesta tasca. Prou ja de fer Sants i Màrtirs als delinqüents i prou ja de criminalitzar a qui els persegueixen. Així mateix també el meu suport i reconeixement al col·lectiu de metges i infermers/infermeres que, a risc algunes vegades, de rebre agressions, continuen desenvolupant les tasques inherents a la seva vocació.
Sé que aquest últim paràgraf generarà comentaris a favor i en contra. Crec que a risc d'estar equivocat aquest és un sentiment majoritari dels que habitualment callem. Potser ja es l'hora de començar a parlar obertament. Penso contestar un per un tots els que s'identifiquin i obviar als que s'amaguin a l'anonimat, quan algú no és capaç de signar una crítica tampoc val la pena contestar-la. Estic segur que el futur no és dels covards.
Hom podria pensar que sempre ha estat així, però res més lluny de la realitat. Tinguem en compte que l'any 1992, en plena inversió dels Jocs Olímpics, el dèficit fiscal no arribava als 5.000 milions. Des de aleshores fins ara s'ha multiplicat gairebé per cinc, fins a arribar al 22.000 milions
Això explica que veus com la del President Pujol que va arribar a creure que es podia dialogar amb Espanya, ara ja optin per a la via de marxar-ne.
Crec que és una excel·lent noticia que, per fi, avui ja es comenci a parlar de la necessitat del concert econòmic i la reducció del dèficit fiscal a un límit tolerable en tots i cada un dels mitjans de comunicació. Ara el següent pas és que la societat civil catalana, des de el coneixement de la profunda injustícia que estem patint, exigeixi fermament que s'aturi aquesta sangria econòmica que ens aboca a la ruïna.
Aportaré algunes dades significatives més: Podem continuar permetent aportar 22.000 milions d'euros a l'estat mentre el dèficit de la Generalitat és de 6.400 milions d'euros i a més ser els únics que per limitar aquest deute estiguem fent retallades doloroses però necessàries? Podem continuar aportant els 7,1 milions de catalans al fons de reserva espanyol 13.097 milions d'euros (74,4 %) mentre que la resta d'espanyols 38,5 milions només n'aporten 4.500 (26,6%)? Podem continuar suportant que, entenent el valor de Catalunya com a 0, cada habitant de les següents comunitats rebi un sobre-finançament en respecte a nosaltres de: 449 €/any a Extremadura, 440 €/any a la Rioja, 269€/any a Aragó o be 183€/any a Andalusia? Podem entendre que amb el mateix període de temps (1985 – 2005) es facin a Madrid 600 Km d'autovies i a Barcelona 20 Km? Podem suportar que sent els estudiants catalans el 17 % de l'estat Espanyol només rebin el 8% de les beques? Podem entendre que mentre Andalusia que te 8,1 milions d'habitants rebi 151.036 prestacions per la llei de dependència mentre els catalans que som 7,3 milions en rebem 54.042? El llistat de greuges comparatius seria gairebé inacabable.
Bé, si amb les dades anteriorment exposades som capaços de continuar llegint sense un atac de "mala llet", només faltaria afegir que a més ens hem se sentir a dir que som els dolents i que no som prou solidaris.
Totes aquestes dades i moltes d'altres estan extretes dels estudis que el Cercle Català de Negocis (Empresaris per l'Estat propi), recullen en les seves publicacions a la web dels quals us convido a entrar: www.ccn.cat Aquest col·lectiu fa temps que treballa sense cap intenció política però si amb una gran il·lusió per a difondre aquest missatge, amb la convicció que, des de la indignació que generen les dades, serem capaços de forçar els nostres polítics a lluitar fins aconseguir un acord just, i si no pot ser a obrir la porta i marxar.
També si us voleu continuar indignant amb mes informació, us recomano el llibre publicat aquesta primavera: "Espanya, Capital París" escrit per Germà Bel, a on en clau històrica es documenta meridianament com Espanya ha buidat d'infraestructures Catalunya per a convertir un país radial abocat a Madrid (si voleu en parlaré en propers articles).
Vull pensar que al final els europeus imposaran la lògica la propera setmana en respecte al corredor mediterrani. Espero que sabran veure que els ports estan al mediterrani i no a Saragossa ni a Madrid. Espero que sabran veure que aquesta Euro regió concentra el 50% de les exportacions de tot l'estat i a més no fa falta foradar 63 Km els Pirineus (amb una inversió monstruosa) només per estalviar-se passar per Catalunya. A la famosa cançó "Vaya, vaya, aquí no hay playa", jo els hi afegiria: "ni puertos, a ver si os enteráis de una vez".
No vull acabar l'article d'avui sense fer un comentari respecte l'article d'opinió de Sor Lucía Caram de fa uns dies en aquest mateix mitjà. Digueu-me simplista, però quan un delinqüent (sigui de on sigui) a més en situació il·legal, decideix suïcidar-se, la responsabilitat del fet és única i exclusivament d'ell mateix i de ningú més. Es per això que vull donar el meu suport total i incondicional al col·lectiu dels Mossos d'Esquadra i encoratjar-los a que continuïn amb aquesta tasca. Prou ja de fer Sants i Màrtirs als delinqüents i prou ja de criminalitzar a qui els persegueixen. Així mateix també el meu suport i reconeixement al col·lectiu de metges i infermers/infermeres que, a risc algunes vegades, de rebre agressions, continuen desenvolupant les tasques inherents a la seva vocació.
Sé que aquest últim paràgraf generarà comentaris a favor i en contra. Crec que a risc d'estar equivocat aquest és un sentiment majoritari dels que habitualment callem. Potser ja es l'hora de començar a parlar obertament. Penso contestar un per un tots els que s'identifiquin i obviar als que s'amaguin a l'anonimat, quan algú no és capaç de signar una crítica tampoc val la pena contestar-la. Estic segur que el futur no és dels covards.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada