EL MEU POBLE, UN BLUES

Enguany he donat un vol virtual al voltant del meu entorn toquen a oració, el poble adormit desperta lentament autòmats deambulen ignorants del seu destí, sense emoció, sense mirades, un regal lluminós obre el dia carregat de pensaments mai pensats tan sol acceptats, un ritme constant marca el batec fort i segur que dona corda.

Un rellotge aturat que no dona les hores, unes sabates velles que ja no caminen, una font sense aigua, un paisatge adormit sense silenci.

Dues paraules a l’esquena dels intocables, un somriure esmorteït i un bon dia, un toc de vergonya. Avui no és un dia gris, ja no queden dies de plom, humits i plans, ara estrenem l’era dels dies de llum eterna, de festes marcades per una meteorologia sempre sota control, la ma de l’home i les pregaries als deus tenen la seva recompensa, sospites insospitades de ingenus ciutadans que gaudeixen del control del dit de la ma que assenyala, el poder d’uns pocs sobre les masses.

Carrers bruts d'olors agres, edificis de colors bruts, sense personalitat, on està la llibertat d’elecció, quan tornarem a pintar els nostres carrers amb color vius sense cometre un delicte, la mediterrània ens marca l’esperit creatiu com una explosió, un esclat d’emocions plasmada a les parets i façanes però les normes no perdonen hem de mantenir una imatge austera anodina un camí sense tornada d’una correcció castrant.

Malgrat tot continuarem somiant.